La llum intensa daurava el matí...
La del capvespre convidava a dormir...
Sota els estels, la negra nit...
La lluna plena atresorava els records...
El sol de tarda acaronava els enyors...
i els llamps sobtats les nostres pors...

Però va arribar claror de mort des de ponent...
Traces de vida van callar amb el foc roent...
Les flames s’escampaven
i el fum s’enduia el meu lament...

Els plors del bosc han ofegat...!
Les llàgrimes dels arbres
les han exterminat...!
I el clam de les muntanyes
no deixen escoltar...

Fem que la vida reneixi amb il·lusió...
Fem que l’albada torni a créixer a l’horitzó...
La lluita recomença...
Hem d’acabar amb aquest dolor...!

Els plors del bosc van ofegar...!
Les llàgrimes dels arbres
les van exterminar...!
Però el cant de les muntanyes
podrem tornar a escoltar...

... si, de les soques, en rebroten tendres flors...
... si noves branques aixopluguen vells colors...