Prem per escoltar
Lliscant per sobre els mars,
seguint antics atzars,
buscant-hi la puresa...
El sol es pon,
i amaga els horitzons,
on les constel·lacions
li prenen la bellesa...
El màgic embruix
que lluu en la foscor,
on no hi ha cap color,
comença el seu dibuix...
Estels a la nit...
Tan blancs...
Tan grans...
Brillants...
Em fan feliç...
Tan blancs...
Tan grans...
Brillants...
Com els d’ahir...
Quan el món ja era antic
i, els somnis, bonics...
Que la llum és aquí...
L’hem d’aconseguir...
Surant als oceans
hi ha abocadors gegants
que embruten la nuesa...
Quan surt el sol,
petrolis i bidons
s’ajunten als racons
i ens mostren la pobresa
d’un món absurd,
on tot és ambició,
on no hi ha cap color
i el temps és massa curt...
Estels a la nit...
Tan blancs...
Tan grans...
Brillants...
Em fan feliç...
Tan blancs...
Tan grans...
Brillants...
Com els d’ahir...
Quan el món ja era antic
i, els somnis, bonics...
Que la llum és aquí...
L’hem d’aconseguir...
El futur és una plana
d’un vell conte que ha existit i una
música, llunyana
ens recorda haver-lo escrit...
Quan les indústries van creixent,
les xemeneies també ho fan...
I el fum que en surt, que es va fent gran,
per tot arreu es va estenent...
Els boscos van fent-se petits
i ja no el poden netejar...
D’aire més pur només n’hi ha
en els racons més reduïts...
Nosaltres som els seus colors...!
Però, ara, ens estan desdibuixant...
Les plantes no estan respirant
i els animals s’omplen de pors...
No saben que els estem matant
per una vana pretensió:
creure que som l’ésser millor...
Els nostres focs, que tants mals fan,
vaixells i granges, i ciutats...
Fàbriques, cotxes, avions,
i tot de fosques inversions,
deixen els blaus contaminats...